Puc veure futbol gaudir i no patir. Puc veure el Villarreal gaudir i no patir? Alguna vegada ho he fet. Puc veure el Villarreal patir i no gaudir? No cal dir-ho.

Anit anava predisposat a no patir. Estava convençut que anàvem a perdre, no anava a ser com altres anys que perdíem injustament o jugant molt bé, i no veia cap possibilitat de treure un resultat positiu. Enguany tocava perdre sense patir i el començament del partit així ho confirmava. No érem capaços ni de passar del mig del camp tot era qüestió de temps.

Però la cosa s’allargava i als quinze minuts arribem en una jugada aïllada. Un miratge, tot continua igual, no hi ha res a fer. I continua allargant-se i fins i tot Senna fa lluir-se Valdés i fem un gol, en fora de joc, això sí. Encara ens tocarà patir… que arribem a la mitja part i encara anem empatats. Ja veuràs a la segona, un penal, una errada en defensa i s’ha acabat tot. Més val que ens marquen només començar la segona.

I passen cinc minuts, i en passen deu. Si no ens marquen ens expulsaran algú que ja tenim alguna que altra targeta. I ja veurem el físic com ens aguanta, què passarà després de l’habitual canvi de Cani. I passa que el Barça se’n va amunt i al final ens fotran. Però al final Diego ho atura tot i resulta que ells pateixen més que nosaltres i encara que semble mentida tornem a casa contents tot i sabent que era probable que acabàrem la jornada en llocs de descens.

L’any que ve promet anar predisposat a patir contra el Barça, perquè ahir tots vam eixir convençuts de que l’any que ve tornarem a jugar contra el Barça.