Vull contar-vos que ja fa uns quants anys, supose que seria l’època de l’institut, vaig llegir Requiem por un campesino español de Ramón J. Sénder. Es tracta d’una novel·la breu i és possible que fora la primera que llegira ambientada en la guerra civil espanyola. El que sí sé que és segur, o potser no, és que és l’única que he llegit d’una tirada. Em vaig asseure una vesprada i no la vaig deixar fins que la vaig acabar. Després supose que em quedaria una estona amb el llibre tancat a les mans, acabant d’assaborir-la, com acostume a fer quan una novel·la m’impacta. Després en van venir moltes més inspirades en aquells temps, i pel·lícules i documentals i debats i… Ara estic més que fart del tema, em fa una mandra terrible apropar-me a una nova novel·la sobre la guerra civil. Si heu seguit el meu abandonat però no oblidat bloc ja ho sabreu.

També vull parlar-vos del vertigen que em provoquen les realitats que no sóc capaç d’entendre, quan són molt més enllà de la meua capacitat de raonar. M’estic referint a l’origen de la vida, la mort, la immensitat de l’univers, les partícules infinitament minúscules i alhora divisibles,… La meua ment entra en una veloç espiral que em provoca una sensació d’angúnia que només puc aturar desviant la ment cap a un altre lloc, per exemple el futbol. Tracte d’evitar aquest vertigen pensant que no té sentit preocupar-me d’allò sobre el que jo res no puc fer.

I si heu arribat fins ací pensareu a què ve tot açò en un bloc d’opinió sobre el Villarreal C.F. Doncs molt fàcil. Ve a que estic fins als nassos, per no dir fins els collons, del maleït tema de la destitució de Garrido i que he decidit que com no és a les meues mans, com jo no puc fer res, ha deixat de preocupar-me. Així que no compteu amb mi per promoure una campanya per arreplegar signatures i ni tan sols per signar. No, em negue, estic avorrit i no tinc ganes de preocupar-me de coses que no depenen de mi.

Compteu amb mi per parlar de tàctiques, de jugadors que haurien de jugar més o menys, de declaracions incongruents, de ‘mala sort’ amb les lesions però em done de baixa de qualsevol campanya per demanar la seua destitució, ni tan sols la seua dimissió.

Sabeu què m’agradaria? Organitzar alguna cosa que trencara. Com quan vam organitzar anar a esperar l’autobús en un moment molt baix de l’equip i no en partits de Champions com s’havia fet fins aleshores. Però ni em veig amb forces ni sé què és això que trencaria en aquestos moments.

Ho hem de fer, ho hem de fer, collons ho hem de fer.